Por.

Por de parlar, de dir alguna cosa que no et pugui agradar, de deixar anar una altra mentida, a la teua mida. Por de callar, deixant les paraules a qualsevol calaix, per no deprimir-te o fer-te badallar, saber que rumies amb aquella mirada que no se que m'amaga.
Por de dormir, i que en despertar-me tot hagi canviat, sense recordar que ens fa viure plegats, com si fòssim extranys, sentint la rutina arrosegant-no per dintre. Et veig.. el sol s'amaga entre els teus cabells, em sents... aixeques la mirada i en aquell precís instant, tot es tant plàcid i tant clar que em venen ganes de cridar, res no m'espanta.
Por de la por, sentir aquest pànic tan sutil i tan boig, de no ser capaç de somriure quan dius que m'estimes.